La edat no perdona

"La edat no perdona", aquesta és una frase que escoltem durant tota la nostra vida i que, al pas dels anys, anem entenent inexorablement. Però, el que no és una certesa és el anys que vivirem, mai sabem on estarà el final de camí que recorrem. El que més ens dol durant el nostre camí es perdre aquelles persones que l'han caminat amb tu desde que et tenien que ajudar a caminar.

Quan perds a un pare/mare, estas perdent una part de la teua vida, algú que t'ha criat i t'ha fet comprendre les coses correctes e incorrectes; aquella persona que es part de la teua personalitat i que una vegada et falta, segueix dins teua en cada decisió i en cada pas. Seguint amb les frases fetes, "qui no es pareix a son pare és un porc". Però al perdre un iaio/iaia, se'n va una altra part de tu, la infantesa. 

El meu primer record de la meua infantesa (amb 3 anys crec) fou un dia en casa la meua iaia Milieta mentre em cuinava unes creilles fregides amb alls després de que m'hagueren ficat la vacuna al colegi (supose que el recorde per el dolor que em feia el braç després de la vacuna); i tot i que intente recordar alguna cosa de quan era més xicotet no és possible. Després de aquest recorde diumenges a la casa de camp, amb ella menjant quasi més paella que jo i enduent-se el "socarraet" mentre mon pare intentava llevar-li la paella per a menjar el Postre. I de presentar-li a amics i novies i que descobrira que erem família llunyana de la meitat del poble i dels pobles de al voltant. I de contar-li històries de viatges i de menjars. I de frases fetes com "quan més espai vàges més prompte arribaràs", "no en conec a un altre" o "sobaco" (per referir-se al supermercat Sabeco). I de tantes altres coses que et fan recordar la teua joventut i quan has crescut.

Però tornant a la meua primera frase, "la edat no perdona", i ara ma iaia ja ha deixat de acompanyar-nos en el nostre camí però, com he dit abans, sempre em quedarà una part de ella cada vegada que vullga recordar la meua infantesa.