lunes, 29 de septiembre de 2014

L'últim caramel de llima del meu iaio

Fa uns quants anys apareixia una publicitat a la televisió de un ancià donant-li un Werters Original al seu net i fa més anys encara, ma iaio feia el mateix. Cada vegada que em veia em donava un caramel de llima molt content mentre em veia despegar el envoltori que sempre acabava asquerosament pegat al caramel. 

Ma iaio era un iaio "sin igual", tinc tants bons records d'ell que em cau una llàgrima de felicitat cada vegada que els record (i ara mateix). I es que, des de que jo era ben menut, jugava amb mi a qualsevol joc que es proposava i fou qui venia totes les dies a ma casa per a ello. Tot i que el que més li agradava aquests últims anys era el dominó (i era quasi invencible) amb ell vaig aprendre a jugar a cartes i a Basket (amb qui vaig jugar fins als seus 84 anys!) 

I es que amb ell vaig compartir gran part de la meua infància. Fins als meus onze anys sempre feia els deures a tota pressa per tal de acabar abans de les 19 ,que era quan venia ma iaio a berenar i a jugar amb mi. A ma casa passàvem hores i hores jugant a les cartes fins que arribara la hora del Telecupón on ell comprovava si s'havia fet ric quan se'n anava a sa casa esperant que li tocarà el endemà. 

Ma iaio era com un nin gran, li encantava jugar fins al Esgotament i mai es deixava guanyar i també li encantava menjar dolç. Sobretot era bona persona, era el típic bonachon que era amic de tot el món i a qui tots li tenien apreci. Moltes coses d'ell han quedat en mi.

En els últims anys ma iaio s'havia fet molt major, però una cosa quedava constant, i eren els caramels de llima al seu costat preparats per a quan tot el mon arribara. Aquesta vegada li'ls comprava jo a kilos i sempre en tenia per a mi guardats. És més, la ultima vegada que el vaig veure li donava el regal per al dia de hui (el seu Sant), que era un kilo d'aquests caramels i que el va fer plorar de felicitat; igual que ara plore jo, recordant hui que ens ha deixat la felicitat que he viscut al seu costat. 

Fins sempre Mike.

No hay comentarios:

Publicar un comentario