Ma iaio era un iaio "sin igual", tinc tants bons records d'ell que em cau una llàgrima de felicitat cada vegada que els record (i ara mateix). I es que, des de que jo era ben menut, jugava amb mi a qualsevol joc que es proposava i fou qui venia totes les dies a ma casa per a ello. Tot i que el que més li agradava aquests últims anys era el dominó (i era quasi invencible) amb ell vaig aprendre a jugar a cartes i a Basket (amb qui vaig jugar fins als seus 84 anys!)
I es que amb ell vaig compartir gran part de la meua infància. Fins als meus onze anys sempre feia els deures a tota pressa per tal de acabar abans de les 19 ,que era quan venia ma iaio a berenar i a jugar amb mi. A ma casa passàvem hores i hores jugant a les cartes fins que arribara la hora del Telecupón on ell comprovava si s'havia fet ric quan se'n anava a sa casa esperant que li tocarà el endemà.
Ma iaio era com un nin gran, li encantava jugar fins al Esgotament i mai es deixava guanyar i també li encantava menjar dolç. Sobretot era bona persona, era el típic bonachon que era amic de tot el món i a qui tots li tenien apreci. Moltes coses d'ell han quedat en mi.
En els últims anys ma iaio s'havia fet molt major, però una cosa quedava constant, i eren els caramels de llima al seu costat preparats per a quan tot el mon arribara. Aquesta vegada li'ls comprava jo a kilos i sempre en tenia per a mi guardats. És més, la ultima vegada que el vaig veure li donava el regal per al dia de hui (el seu Sant), que era un kilo d'aquests caramels i que el va fer plorar de felicitat; igual que ara plore jo, recordant hui que ens ha deixat la felicitat que he viscut al seu costat.
Fins sempre Mike.
No hay comentarios:
Publicar un comentario